Headers-Recuperado4.jpg

Curiositat

“Allà on hi hagi mines d’or, de coltan, de cassiterita... 

allà hi haurà concentració de grups armats.”

Caddy Adzuba, advocada i activista congolesa.

Les mines

Riquesa de recursos,

misèria humana

A la RDC es produeix una flagrant contradicció: gran riquesa de recursos minerals, amb mines de coltan, cobalt, or, diamants, l’estany (cassiterita), i d’altres, i tenir una de les rendes per càpita més míseres del planeta i amb necessitats humanitàries gravíssimes.

 

A les mines és freqüent el treball infantil i forçós, la prostitució, l’ensorrament de mines precàries, etc. Hi treballen 40.000 menors, segons UNICEF, sense escoles, ni hospitals.

 

Els 25 anys de conflicte armat (finalitzat oficialment el 2003) son alimentats per un estat de corrupció i clientelisme en tots els estrats de poder: grups armats, exèrcit i govern.

La raó principal del conflicte és el manteniment del poder, el qual es relaciona directament amb el control de les mines: de les 5.000 mines només 140 estan certificades o són legals.

Violència i

corrupció històriques

 

La violència al Congo és quelcom heretat des del punt de vista històric, i gairebé endèmic a les regions de Kivu Nord i Sud, amb molts agents implicats, locals i internacionals.

La RDC porta tres dècades de conflicte armat. És una situació complexa on són implicats de forma directa o indirecta països veïns i interessos internacionals, als que interessa la inestabilitat política per poder seguir aprofitant-se dels recursos de les seves mines.

La presència d’Occident en el territori, comença com a finca particular del rei Leopold II, primer (1885-1908), i colònia belga, després (1908-1964). Aquest període marca l’inici dels genocidis i les atrocitats més cruels sobre el poble congolès, seguit per la successió de governs corruptes, autoritaris i amb abús constant dels drets humans.

 

Història de la República

Democrática del Congo

linea sangreRecurso 3.png

Segles XVI i XVII

Des del descobriment dels territoris africans pels colons europeus, es calcula que una mitjana de 15.000 esclaus congolesos a l’any eren embarcats per comerciants portuguesos, holandesos, britànics i francesos cap a Amèrica.

1870

El rei belga Leopold II crea una empresa privada per colonitzar el Congo com a propietat privada.

1885

S’oficialitza la creació de l’Estat Lliure del Congo, territori del rei belga Leopold II. Durant 23 anys, els congolesos són forçats a treballar en mines de cautxú o en l’extracció de marfil. Uns 10 milions van morir pels treballs forçats, la fam i les exterminacions sistemàtiques, reduint la població a la meitat.

1897

A la Fira universal de Brussel·les, s’exhibeixen 267 congolesos com a mostra de la colònia, en un zoològic humà.

1908

Mor Leopold II i el govern belga assumeix el control. Durant els 52 anys vinents, Bèlgica és considerada el règim colonial més brutal i cruel d’Àfrica.

1960

La República Democràtica del Congo s’independitza oficialment de Bèlgica. Patrice Lumumba, líder del moviment d’independència congolesa, és nomenat primer ministre. Joseph Kasavubu és escollit president. Mesos després, destitueix Lumumba.

La ruta del

tràfic de minerals.

Corresponsabilitats

Des dels conflictes armats de 1996, la RDC no ha gaudit d’estabilitat política. A partir del gran desenvolupament de la indústria electrònica, als 2000, puja la cotització del coure, cassiterita, l’or, el tungstè, el niobi i el tàntal, trets del coltan. Almenys la meitat d’aquests minerals prové de les regions de Kivu Nord i Kivu Sud, a la RDC. Els minerals s’extreuen majorment de forma il·legal, i viatgen a les indústries de transformació principalment a través de Ruanda que, des de 2014, és la major exportadora d’aquests minerals, sense tenir mines de coltan. 

 
 

*Fes click en qualsevol dels territoris per a veure'ls detalladament. 

Minerals

de Sang

El 80% de les reserves mundials de coltan es troben a la RDC. Les mesures internacionals per posar fre al consum il·legal d’aquests minerals no aturen el conflicte, i els grups armats continuen movent-se amb facilitat esquivant l’exèrcit regular de les FARDC —o en connivència amb elles— i les forces de la missió de l’ONU, la MONUSCO (Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a la RDC). A Europa, la Xarxa Europea per a l’Àfrica central (EURAC) a la qual pertany la Lliga dels Drets dels Pobles, treballa de valent fent una denúncia i sensibilització insistents sobre la necessitat de consumir mineral explotat legalment i també sobre els conflictes de la regió dels Grans Llacs.

El pitjor, però, són les conseqüències per la població civil, especialment dones i infants. Segons dades de MONUSCO el 2018 es van documentar més 1.000 casos de violència sexual denunciats a RDC contra unes 600 dones i més de 400 nenes. Al voltant d’un 70% d’aquests casos es van atribuir a grups armats i civils, l’altre 30% es creu que van ser provocats per les Forces armades Congoleses i la Policia Nacional.

A les províncies de Kivu Nord i Kivu Sud s’han arribat a detectar fins a 90 grups armats, que neixen com a grups d’autodefensa per combatre les incursions dels grups estrangers, però que amb el temps acaben esdevenint bandits que assassinen, roben i violen com ho fan aquells contra els quals lluitaven en un principi. 

Allà on hi hagi mines d’or, de coltan, de cassiterita... allà hi haurà concentració de grups armats.”

Caddy Adzuba, advocada i activista congolesa.